El terme ‘micro’ és habitual com a prefix quan volem expressar que alguna cosa és molt petita. Els mineralogistes l’utilitzem també com apòcope, amb el singular ‘micro’ o el plural ‘micros’, de dos termes diferents, que sovint es confonen: micromuntatge i micromineral.
Des d’un punt de vista del mineralogista, i tot i no ser un terme així acceptat en català, podem definir un ‘micromineral’ com un mineral que es presenta a la natura en cristalls o grups de cristalls molt petits (de fins a 2-3 mm), que només poden ser ben observats amb instruments òptics d’augment, ja siguin lupes de mà (5, 10, 15, 20 augments) o estereomicroscopis (10, 20, 40, 60... augments), també coneguts com a lupes binoculars o, popularment, amb l’apòcope ‘bino’.
De les quasi 5.000 espècies minerals reconegudes, no arriben al miler les que poden aparèixer en cristalls de més d’uns 3 mm. La resta les podem considerar com a ‘microminerals’.
Per tal de diferenciar les mostres de minerals en funció de la seva grandària, els col·leccionistes solen utilitzar uns termes en anglès més o menys estandaritzats. Així, per a les mostres més petites hi ha el terme thumbnail (de thumb = ‘polze’) que podem traduir com a ‘miniatura’, o millor, ‘petita miniatura’ (per no confondre-ho amb la mida immediatament superior, la miniature). Les petites miniatures serien les mostres de minerals que es poden muntar dintre de capsetes/urnes d’uns 2 x 2 a 3 x 3 cm (i alçada variable). Aquí podem incloure totes les mostres massives, amb crostes, cristal·lines o cristal·litzades, amb cristalls que poden ser submil·limètrics o arribar fins al centímetre o una mica més (en cristalls aïllats).
Una variant del thumbnail, que se sol considerar de manera independent, és el micromount, que normalment traduïm com a ‘micromuntatge’. Estrictament parlant, aquest terme, tal qual o amb l’apòcope ‘micro’, s’ha de reservar per a aquelles petites miniatures que inclouen mostres amb cristalls de menys de 2-3 mm. Per tant, podem dir que un veritable ‘micro’ seria una mostra d’un micromineral presentada com a micromuntatge, és a dir, muntada en una capseta/urna d’uns 2 x 2 a 3 x 3 cm (i alçada variable). Obviament, podem tenir microminerals muntats en capsetes/urnes més grans; llavors podem seguir parlant de ‘micros’, en tant que microminerals, però ja no, estrictament, de micromuntatges.
Les col·leccions de ‘micros’
Hom pot col·leccionar ‘micros’ per diversos motius i objectius. Un dels motius que sol ser més habitual té a veure amb l’espai disponible per a la col·lecció, i més si l’objectiu és tenir la major quantitat possible de minerals, en general, i d’espècies minerals, en concret.
Entre els diferents tipus de col·leccions que podem fer, hi ha un en el qual tenir ‘micros’ pot ser necessari, especialment si tenim limitacions amb l’espai disponible: la col·lecció de sistemàtica, entesa com a sistemàtica mineral, o millor dit, com a sistemàtica mineralògica (el que sistematitzem és la Mineralogia). I això és així perquè l’objecte-objectiu d’una col·lecció de sistemàtica és precisament tenir la major quantitat possible d’espècies minerals.
Per tant, si volem tenir una col·lecció de sistemàtica i podem tenir problemes d’espai, els thumbnails (petites miniatures) són la solució ideal. Si a això afegim que la gran majoria d’espècies minerals, sobretot les més rares, només apareixen com a microminerals, la major part de la nostra col·lecció de sistemàtica acabarà sent una col·lecció de ‘micros’ (micromuntatges).
Òbviament, si l’espai disponible no és el nostre problema, podrem tirar endavant una col·lecció de sistemàtica sense preocupar-nos tant per la grandària de les mostres, com succeeix amb les col·leccions de sistemàtica mineralògica de molts museus, tot i que, com ja s’ha dit, donat que la majoria d’espècies només apareixen com a microminerals, i més les més rares, disposar de ‘micros’ acaba sent necessari.
A més de l’espai ocupat, els ‘micros’ presenten altres avantatges significatives respecte a les mostres de major grandària: són més econòmics, els cristalls solen ser més perfectes, els intercanvis són més fluids i, fonamentalment, permeten tenir un gran nombre d’espècies. Aquest darrer aspecte, com ja s’ha comentat, és el més important des d’un punt de vista estrictament sistemàtic.
Però el que realment defineix una col·lecció sistemàtica com a tal no té res a veure ni amb grandàries ni amb rareses, sinó amb un aspecte fonamental de la pròpia ciència mineralògica: la taxonomia o sistemàtica.
Taxonomia/sistemàtica mineralògica
El Diccionari de Geologia (dir. Oriol Riba) defineix el terme TAXONOMIA com «Estudi teòric i pràctic de la classificació dels organismes i dels minerals, incloent-hi llurs bases, principis, procediments i finalitats, d’acord amb els codis internacionals de nomenclatura». I punt i seguit ens remet al terme SISTEMÀTICA, que defineix com «Ciència que estudia la diversitat dels organismes, llur ordenació i les relacions possibles entre ells; també inclou l’estudi de les causes i l’origen d’aquesta ordenació». Per tant, la sistemàtica seria la ciència de les classificacions/ordenacions. Així, podem dir que els adjectius ‘taxonòmica’ i ‘sistemàtica’ aplicats a la Mineralogia, són equivalents.
Al Diccionario de términos mineralógicos y cristalográficos (de Carlos Díaz G.-Mauriño) es defeneix el terme TAXONOMIA de manera molt més breu: «Parte de la Mineralogía que trata de la clasificación y ordenación de las especies minerales». Definició aquesta que, més o menys, es dona en altres obres al terme SISTEMÀTICA.
Finalment, altres entenen la mineralogia sistemàtica com a part de la mineralogia descriptiva, com seria el cas d’obres tan clàssiques com el Manual de Mineralogía de Dana de Hurlbut & Klein (ed. castellà trad. J. Aguilar) i el Tratado de Mineralogía de Klockmann & Ramdohr (ed. castellà trad. F. Pardillo), que inclou un petit però magnífic apartat dedicat a la sistemàtica mineralògica, on comença dient «En la sistemàtica mineralógica no domina la unidad de principios como en la Botànica y en la Zoologia [...]; antes bien, existen diversos sistemas de clasificación paralelos», per passar després a afirmar que la millor classificació per als minerals seria la fonamentada en un sistema essencialment químic.
Per tant, el terme ‘classificació’ és comú a totes les definicions del que entenem com a sistemàtica mineralògica (o mineralogia sistemàtica) o, més modernament, com a taxonomia mineralògica (o mineralogia taxonòmica): una classificació fonamentada en un sistema (preferentment químic o cristal·loquímic), que s’aplica en funció d’uns criteris molt concrets. En el cas de les classificacions cristal·loquímiques, els criteris es fixen en funció de dos aspectes fonamentals que formen part de la pròpia definició del terme ‘mineral’: la composició química (definida simbòlicament amb una fórmula química) i l’estructura cristal·lina (que es defineix amb caràcters descriptius i paràmetres com són el sistema cristal·lí, el grup puntual, el grup espacial o les constants cristal·logràfiques).famílies/supergrups, d’un mateix ordre/secció...
Actualment hi ha dos models o tipus bàsics de classificació (o sistematització, o taxonomització) de les espècies minerals amb criteris cristal·loquímics: el tipus Strunz (és el recomenat per la IMA; pot tenir algunes variants, com la de S. Weiss) i el tipus Dana (que en la seva darrera versió trencava amb la successió clàssica de les divisions sistemàtiques). Una diferència important entre ambdós: el quars es classifica entre els òxids al tipus Strunz i entre els silicats al tipus Dana.
En ambdós models (i d’altres) les divisions o agrupacions sistemàtiques que conformen la classificació tenen noms molt semblants, que són el que modernament anomenem tàxons: classe (elements, sulfurs, halogenurs, òxids i hidròxids, carbonats i nitrats, etc.), subclasse, ordre, família, grup, espècie, etc. El tàxon fonamental és l’espècie. Diverses espècies poden formar part d’un mateix grup; diversos grups, d’una mateixa família/supergrup; diverses
Micromuntatges, minerals rars i sistemàtica
En cap de les definicions del que entenem com a sistemàtica mineralògica (o taxonomia mineralògica), tal i com acabem de veure, s’ha parlat ni de grandàries ni de rareses, dos aspectes que, com hem comentat amb a anterioritat, semblen molt lligats al que entenem com a sistemàtica.
Hi ha minerals “sistemàtics” o minerals “no sistemàtics”? No. De manera breu i senzilla podem dir que tots els minerals són “sistemàtics” perquè tots es poden classificar. No podem delimitar el fet de ser “sistemàtic” en funció de la mida dels espècimens o de la raresa de les espècies.
Una col·lecció ‘de sistemàtica’ no serà estrictament una col·lecció de micromuntatges o de minerals rars, sinó una col·lecció de minerals que exposarem (vitrina) o guardarem (armaris, caixes) amb els espècimens classificats, segons un sistema i model a escollir, amb l’objectiu final d’anar tenint quantes més espècies, millor.
Donem per fet que moltes d’aquestes espècies són realment rares i que, per aquest motiu, a més de per qüestions d’espai, la majoria probablement les tindrem en mida ‘micro’. Però això és merament “funcional”; el que realment importa d’una col·lecció de sistemàtica és tenir la major quantitat possible d’espècies minerals, però procurant que els espècimens estiguin ben classificats i a més, amb el nom correcte (el nom de les espècies, i altres temes de nomenclatura, són part essencial de la sistemàtica mineralògica).
No fem sistemàtica si només ens dediquem a anar acumulant més i més espècies, en ‘micros’ o no, de qualsevol manera i sense cap ordre acceptable des d’un punt de vista de la mineralogia sistemàtica/taxonòmica.
