Mossèn NORBERT FONT i SAGUÉ (Barcelona 1874 - 1910)

“El Sr. Font y Sagué ha muerto. ¡Cataluña entera llora uno de sus hijos más ilustres; y la Ciencia española ha perdido uno de sus más activos campeones!”

Noticia Necrológica del Rdo. Dr. D. Norberto Font y Sagué, Pbro. per M. Faura i Sans,
Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural, maig de 1910

Aquest any es commemora el centenari de la mort de l’insigne geòleg i espeleòleg català: Mn. Norbert Font i Sagué. Va viure pocs però intensos anys dedicat a l’estudi i a la recerca al nostre país. Valgui aquesta curta biografia per a fer-ne record.
Geòleg, espeleòleg, escriptor i fotògraf. Va ser ordenat sacerdot el 1900. Des de ben jove col·laborà en diverses publicacions amb treballs literaris i de divulgació històrica i obtingué diversos premis als Jocs Florals (1884, 1896, 1897).

Els primers contactes amb la geologia i l'espeleologia li van venir de la mà del canonge Dr. Jaume Almera qui l'impulsà a estudiar la carrera de Ciències Naturals a l'hora que li encarregava la custòdia del Museu Paleontològic del Seminari. El 1896 acompanyà l'espeleòleg francès Eduard Alfred Martel a la cova de Bor i a Montserrat, i fou a partir d'aleshores que es dedicà intensament a l'espeleologia, ciència de la qual fou pràcticament l'introductor a Catalunya.

Molt conegut en els ambients científics i intel·lectuals de l'època, sota el patronatge del Centre Excursionista de Catalunya elaborà un Catàleg espeleològic de Catalunya i explorà diferents coves: l'avenc de Sant Sadurní (1897), l'avenc del Bruc (1898), i la Ferla de Garraf (1898).
El 1899 va fer una campanya espeleològica pel Priorat i les muntanyes de Prades i el 1901 davallà al forat de Sant Ou del Mogrony.

El 1902 va ser comissionat pel Marquès de Comillas per a estudiar la possibilitat d'aigua potable i d'altres riqueses naturals a la regió de Rio de Oro al Sàhara Occidental; en tornar a Barcelona exercí la càtedra de geologia dels Estudis Universitaris Catalans i publicà diferents estudis.
El 1906 anà a Cuenca on estudià i popularitzà la Ciudad Encantada. Membre de la Junta de Ciències Naturals de l'Ajuntament de Barcelona, creà el Museu Petrogràfic a l'aire lliure del Parc de la Ciutadella.

Tal com diu la Sra. Joaquina Rosal de Rosals en l'article necrològic de La Vanguardia del 26 d'abril de 1910 (veure):

Hijo de familia modesta, cursó en nuestro Seminario la carrera eclesiástica, con la, brillantez consiguiente. Y ni los estudios teológicos ni los geológicos, por ios cuales tanta predilección sentía, fueron óbice para que se dedicara á la literatura. Y así vemos, que en Juegos Florales y Certámenes, un nombre es siempre premiado. Las revistas, semanarios y periódicos publican seguidamente artículos suyos, y á los diez y ocho años da a la publicidad "El Regionalisme".

Al cursar en Madrid el doctorado dejó buena huella de su paso, y testigos son los profesores de aquella Universidad que aun viven, algunos de los cuales, como los doctores Hidalgo, Bolívar, Fernández Navarro y Calderón, al manifestar su profundo dolor por la pérdida irreparable, hacen constar su admiración al notable catalán Font y Sagué, que tan buenos antecedentes dejó en aquellas aulas.

Autor de nombrosos llibres, estudis i notes científiques, col·laborà en diverses publicacions, entre les quals "La Veu de Catalunya". Entre les seves obres destaquen una ”Història de Catalunya” (1899), un “Breu compendi de la història de la literatura catalana” (1900), “L'Excursionisme científich : conferències llegides en les vetllades dels dies 7 y 28 de febrer de 1902 celebrades en el Centre Excursionista de Catalunya” (1902, “Curs de geologia dinàmica i estratigràfica aplicada a Catalunya” (1905), “Història de les ciències naturals a Catalunya del segle IX al XVIII” (1908), “Notes científiques: 1905-1908” (1909) i “El Diluvi bíblich segons la geologia” (1909), entre molts d’altres.

El Museu de Geologia de Barcelona posseeix una de les primeres col·leccions de làmines primes de roques, procedents dels seus treballs geològics. I va col·laborar en la formació d'una col·lecció de grans blocs de roca, que en part es conserven adossades a la façana principal del Museu. I a ell hem de les primeres notes arqueològiques sobre el Sàhara Occidental: "Los Kiokenmondingos de Río de Oro (Sahara español)" (1902).

Cap el 1907 torna a reprendre les exploracions subterrànies, en companyia d'uns joves exploradors: Colomines y Roca, Có de Triola, Albert Santamaria i altres, que precisament havien constituït el Club Muntanyenc. En morir, l’any 1910, s'ocupava de nou de la Prehistòria, per haver-li encarregat l'excavació dels jaciments de Capellades (Barcelona) que va haver de continuar el seu amic i mestre Luís Mariano Vidal, com encarregat l'excavació dels jaciments de Capellades (Barcelona).